ESPORTS HIVERN
Ander Mirambell (Manresa, 1983) serà, juntament amb Queralt Castellet, l’abanderat espanyol als Jocs Olímpics de Pequín.
Com et sents a tot just una setmana dels que seran els teus quarts Jocs?
Em tremola tot. Quan vaig començar l’any 2005 somiava amb anar algun dia a la Copa del Món, debutar en uns Jocs… però no m’imaginava estar tocant a la porta de quatre Jocs Olímpics.
Arribes als Jocs després d’haver obtingut uns grans resultats…
L’únic però és que vaig passar el virus al desembre, he perdut dos quilos i estem recuperant. En tot cas, com dius, a escala mental i de pilotatge arribem molt bé. Estic amb moltes ganes d’anar al nou circuit, provar-lo i sumar un circuit més a la història perquè no hi ha molts pilots que puguin dir que han estat a tots els circuits que s’han construït els darrers anys.
Tindràs l’orgull de ser l’abanderat espanyol…
És un honor i una responsabilitat liderar l’equip. Som 14 herois -com solc dir- i qualsevol de nosaltres podria haver estat l’abanderat. Finalment, ho serem jo i la Queralt i estic molt content. Tinc moltes ganes de sortir el primer l’estadi amb un bon somriure.
Quins objectius et marques?
El primer objectiu és adaptar-nos com més aviat millor a la pista. Només tenim 10 baixades per fer-nos amb el circuit (això són cinc dies) i és molt poc per un circuit nou. Crec que partim amb un gran hàndicap respecte als altres rivals. Per això crec que és molt important que els primers dies carreguem la motxilla de confiança. Si parlem en termes de resultats, em faria molta il·lusió estar entre els 20 primers, que crec que és factible.
Assoliu velocitats de fins a 140 km/h, és un esport on es conviu amb el risc… com ho vius? I la teva família?
Personalment crec que és una de les coses més boniques de l’esport, la sensació de velocitat. I després hi ha un altre aspecte que potser la gent no té en compte i és que constantment estem prenent decisions. Per tant, tot el que passa al circuit depèn de mi: si vaig a buscar el sostre, sóc jo, si no porto el trineu recte, és culpa meva… La família ho passa regular, per no dir malament. Si jo ho passo malament quan veig els esportistes que entreno, podeu imaginar.