TIR AMB ARC
Elia Canales és la primera espanyola a guanyar un or en un Mundial de tir amb arc
Hi ha ocasions en què l’aparent naturalesa capriciosa i cruel del destí acaba revelant-se com un mal necessari. Així li va ocórrer a l’Elia Canales a meitats del 2014, quan en arribar a un campament d’estiu va tenir la ‘mala fortuna’ de trencar-se el turmell; una lesió que la va obligar a renunciar a les activitats programades a l’aire lliure i a confinar-se durant dues setmanes al camp de tir amb arc, l’única opció d’entreteniment viable. Allò que inicialment va ser ideat com a bàlsam de consol, va acabar convertint-se en una passió que l’Elia s’enduria a la seva Tarragona natal, des d’on arrencaria una carrera que la portaria arreu del món.
El Club Tir amb Arc Tau va suposar la seva primera escala en aquesta disciplina, avantsala de la seva arribada al Club de tir amb arc Constantí, molt més encarat a l’elit. “Els entrenadors van veure talent en mi i em van conscienciar que només entrenant cada dia podria arribar lluny”, explica Canales.
La selecció no trigaria a trucar a la porta. La primera convocatòria de l’Elia amb el combinat nacional arribaria el 2017, quan amb només 15 anys va ser inclosa a la llista d’arquers que viatjarien a Rosario, Argentina, per disputar el Mundial cadet. A més de guanyar-se una plaça per als Jocs Olímpics de la Joventut que es disputarien a Buenos Aires el 2018, la cita de Rosario li va servir d’aprenentatge: “M’hi vaig adonar que tot i els bons resultats, el nivell dels meus rivals encara era massa alt”. No hi havia prou. L’èxit encara requeria més esforç. “Vaig passar a entrenar entre tres i quatre hores diàries. Quan vaig arribar a Buenos Aires, em sentia diferent. El meu joc era molt superior a l’any anterior”, explica ella.
Una generació daurada
L’evolució d’Elia Canales va tocar sostre el passat 26 de maig a Antalya, Turquia. Juntament amb Miguel Alvariño, la tarragonina es va proclamar campiona del món en la modalitat mixta del Mundial de tir amb arc. Després de superar amb autoritat les eliminatòries prèvies contra França, Estats Units, Moldàvia i la Xina, la parella d’arquers es va imposar amb una remuntada històrica al tàndem format per Elena Osipova i Erdem Irdyneev, superant els russos per 5-3.
El triomf del gallec i la catalana va suposar la primera gran consecució internacional del tir amb arc espanyol: “és un orgull poder formar part de la primera representació espanyola que aconsegueix tals fites”, declara Canales. La medalla se’ls va resistir en fletxa de desempat contra Rússia. La venjança arribaria en l’enfrontament mixt, en un xoc que ja venia marcat pels ànims de rescabalament. “A la Copa del Món anterior, disputada a Shanghai entre el 6 i el 12 de maig d’aquest any, Alvariño i jo vam quedar fora del podi. Ens vam prometre mútuament que en el següent torneig aconseguiríem l’or”.
Dit i fet. Preguntada per quin és el secret de la millora que el combinat espanyol ha obrat en els últims anys, Elia ho té clar: “La clau és anar creient-s’ho un mateix. Si tu no creus que puguis guanyar, no ho faràs. Nosaltres podem tirar tant o més bé que els altres, i per això no ens preocupem més que d’allò que podem controlar”.
Tot i l’èxit que aquesta nova fornada d’arquers està portant a Espanya, Canales reafirma una queixa que ja comença a ser comuna als esports ‘minoritaris’: “el suport econòmic que rebem de les institucions públiques és massa baix encara. Més enllà dels viatges, la resta de necessitats ens les hem de cobrir nosaltres. Esperem que, amb la consecució de les medalles, l’any que ve ens ajudin més”.
L’ambició de l’Elia és encara més accentuada al camp de tir, l’encara estudiant de segon de batxillerat es marca Tòquio 2020 com el seu objectiu prioritari. “Si no hi arribo l’any vinent, ho provaré amb els següents i, si no, amb els de 2028; però no pararé”, sentencia ella. Veurem si a punteria li donar per col·locar els seus somnis al centre de la diana. De moment, el pols no li ha tremolat.