TIR OLÍMPIC
Nunci Rodríguez és la tiradora olímpica estatal més llorejada de la història i la primera a fer un 100/100 en un europeu
Després d’iniciar-se plegats en el tenis, el ciclisme, el karate o la pesca, el tir olímpic va arribar a la vida de Nunci Rodríguez i el seu marit, Josep Triquell, com un repte més en què testar-se. Va ser ell qui, a través d’un amic, començaria a introduir-se en una disciplina a què acabaria per arrossegar una Nunci de 30 anys un pèl escèptica. Ara, amb 67, els trets configuren una part tan important de la vida d’aquesta lleidatana com dormir bé o menjar equilibradament. Pel camí, les canonades li han reportat 30 medalles en competicions internacionals; entre elles, sis ors en europeus i la mateixa quantitat en mundials, i més d’un centenar de metalls a escala estatal.
“Al principi, ho mirava i no em deia res. Fins que no proves de disparar, no t’aficiones de veritat”, explica Rodríguez sobre els seus inicis, en què ja començava a plantejar-se com compaginar aquell incipient passatemps amb les seves feines al món del peritatge, l’administració o la comptabilitat. La veritable afició arribaria amb el descobriment de la modalitat en què competeix: armes antigues. “Són com joies. Algunes tenen més de 100 anys. S’han de conservar perquè són artesanals, i comporten tot un estudi i anàlisi de la càrrega i funcionament,”, explica la tiradora olímpica. Precisament en aquesta categoria, de la qual és una eminència, Nunci Rodríguez ostenta una marca que ha passat a la història.
“El torneig que recordo amb més satisfacció és l’europeu de 2005, a Pforzheim, en què vaig aconseguir establir un nou record de 100 punts sobre 100. Ja ho havia fet algun cop entrenant, però fer-ho a Alemanya, el país de procedència de l’anterior recordman, va ser extraordinari”, explica Nunci. Una proesa tan excepcional com inusitada que ella, tanmateix, sap desgranar: “Un bon tret demana, a més de punteria, molta calma i concentració per no bellugar la mà ni tremolar en el moment en què dispares”, relata.
Edat i retirada
I és que l’edat, handicap en altres esports, es converteix en una benedicció en aquesta disciplina balística: “La davallada física es compensa amb l’experiència, que t’ajuda a crear un estat mental de desconnexió i a gestionar els nervis. A vegades, aquest és l’element decisiu per guanyar”, apunta Rodríguez. Amb tot, ella mateixa confessa que la idea de retirar-se ja planeja pel seu cap. “El meu marit i jo som un equip. El dia que plegui un, plega l’altre. De moment, encara tinc possibilitats d’aconseguir algun premi més, i això em motiva”. Tant a ella com a Triquell, també campió nacional i internacional, els agradaria acomiadar-se en un gran escenari.
“Seria bonic fer-ho a Pforzheim, on vaig aconseguir el meu record i vaig debutar a nivell europeu el 1989, en el torneig commemoratiu que se celebrarà el 2021 pel cinquantè aniversari del Comitè organitzador. Però després penses que el Mundial del 2022 és a l’Argentina, i també ens faria il·lusió anar-hi”, sentencia indecisa una Nunci Rodríguez, conscient potser de què encara li queden molts cartutxos per esgotar.