Article d’Isabel Pérez, advocada i secretària general de la UFEC, al diari Cinco Días.
Que el Mundial de futbol acapari l’atenció de tot el planeta no sorprèn. Tanmateix, aquesta edició, més enllà de l’espectacle esportiu, està deixant nombrosos titulars extradeportius. La majoria posen a prova la capacitat dels països amfitrions per complir els compromisos legals que assumeixen i, alhora, la solidesa del marc jurídic que sustenta l’esport professional global.
Més enllà del que passa damunt la gespa, el torneig està evidenciant situacions amb efectes molt concrets en múltiples àmbits, des dels contractes fins a la igualtat en la competició o els drets laborals dels professionals implicats. I convé subratllar-ho: no parlem de qüestions polítiques abstractes, sinó d’obligacions ben definides.
Quan un país es converteix en seu d’un Mundial, subscriu amb la FIFA el Host Country Agreement, un acord que recull compromisos específics als quals s’ha d’ajustar. Entre aquests, facilitar la tramitació de visats sense discriminació i garantir els permisos de treball per a totes les persones que participen en el torneig. No es tracta de simples declaracions d’intencions, sinó de condicions essencials que es blinden perquè l’esdeveniment es pugui desenvolupar amb normalitat.
Les seleccions que hi competeixen ho fan sota un marc normatiu comú que, sobre el paper, garanteix la igualtat de condicions. A partir d’aquí s’articula tota l’estructura: acords logístics, centres d’entrenament, contractes amb patrocinadors, drets audiovisuals i relacions laborals entre clubs i federacions. Tot aquest sistema parteix d’una premissa bàsica: que els professionals puguin entrar al país amfitrió. Quan això no passa, l’impacte és immediat i transversal.
En aquest Mundial ja hem vist exemples significatius. L’àrbitre somali Omar Abdulkadir Artan, designat per la FIFA després d’haver estat reconegut com un dels millors del continent africà, va ser retingut durant més d’onze hores a la seva arribada a Miami i finalment deportat, tot i disposar de visat i acreditació oficial. La resposta de l’organisme internacional va ser clara: la FIFA no intervé en els processos migratoris del país amfitrió. Aquest fet posa de manifest una feblesa rellevant: els mecanismes per fer complir allò que se signa són, a la pràctica, molt limitats.
Un altre cas il·lustratiu és el de la selecció de l’Iran. Classificada en igualtat de condicions, ha vist com les restriccions migratòries l’han obligada a establir la seva base a Mèxic i a travessar la frontera únicament per disputar els partits. Tot i que aquesta solució li permet competir, la realitat és que ho fa en unes condicions diferents de la resta de seleccions. I això no és un matís menor: pot tenir implicacions clares des del punt de vista de la igualtat competitiva.
Aquestes situacions no afecten únicament els equips implicats. Impacten en tot l’ecosistema que envolta el torneig. Els patrocinadors globals subscriuen acords vinculats a la integritat de la competició i a la participació completa de totes les seleccions classificades. Els operadors audiovisuals fan el mateix quan adquireixen els drets d’emissió. Si aquestes condicions es modifiquen de manera significativa, s’obre un escenari complex en què entren en joc clàusules com la força major, l’aplicació de les quals, en aquest context, no és gens evident, especialment quan les restriccions provenen del mateix país organitzador.
En el fons, el que està passant posa damunt la taula una qüestió més estructural. L’esport internacional ha construït un marc normatiu privat que funciona amb eficàcia en molts àmbits, però que té un abast limitat quan entra en conflicte amb decisions sobiranes dels estats. I aquest límit és especialment visible en qüestions com el control de fronteres.
La capacitat real d’actuació de la FIFA en aquests casos és reduïda. Mesures com la reubicació de partits o, en l’extrem, el canvi de seu, tenen un cost polític i organitzatiu tan elevat que difícilment poden considerar-se solucions àgils o efectives en ple desenvolupament del torneig. A la pràctica, funcionen més com un element dissuasiu que no pas com una eina real de correcció.
El Mundial del 2026 està deixant, així, una lliçó important: la lliure circulació no és un aspecte secundari de l’organització, sinó una condició essencial per garantir la igualtat i el correcte funcionament de la competició. Si l’esport es fonamenta en unes regles comunes, aquestes no es poden limitar al que passa dins del terreny de joc.
El repte, per tant, és clar. Tant la FIFA com el conjunt de l’ecosistema de l’esport internacional han d’avançar cap a mecanismes que garanteixin que els compromisos adquirits es puguin complir de manera efectiva. Perquè, altrament, situacions com les que estem veient corren el risc de repetir-se i d’erosionar la credibilitat de les competicions.
En definitiva, aquest Mundial ens recorda que el futbol també es juga a les fronteres. I que és allà on, en moltes ocasions, es decideix si les regles són realment iguals per a tothom.