ESQUAIX
Iker Pajares aconsegueix el seu 6è títol PSA a l’Open Ciutat de Barcelona, escalant fins al 64è lloc del rànquing mundial
Iker Pajares, jugador del Malibú Esportiu de Sabadell, número 64 del rànquing PSA (l’equivalent a l’ATP en el món de l’esquaix), és professional de l’esport de raqueta des dels 17 anys. El juny del 2016 passat, després de guanyar l’Open de Praga, el seu primer títol PSA gràcies al qual va entrar a ser dels 100 primers del rànquing mundial, es va convertir en el segon català a fer-ho després d’Oriol Sàlvia.
Nascut a Sabadell l’any 1996, s’ha crescut i format com a esportista “al club de la meva vida, el Malibú Esportiu, però fa tres anys que entreno a Barcelona” comenta Pajares. Amb Edmon López i Bernat Jaume, amb qui forma el trio de l’esquaix català més prometedor dels últims anys, comparteixen jornades d’entrenaments al Barcleona Global Squash Center, ubicat al barceloní Metropolitan Galileo.
La temporada per a Pajares és un viatge constant. A més de les competicions catalanes, l’Iker competeix en lligues i campionats estrangers, i tornejos PSA per seguir escalant en un rànquing mundial competitiu i exigent. Amb Víctor Montserrat, el seu entrenador, planifiquen la temporada per acudir a quants més lligues, campionats i tornejos els sigui possible. “La temporada sempre és llarga, amb pujades i baixades”, però fa uns anys que aquesta manera de treballar ha començat a donar els seus fruits. Per sort, Pajares no ha tingut cap lesió greu que l’hagi impedit seguir entrenant i competint amb normalitat; tanmateix, ni una lesió —en cas que la patís— ni un bon resultat treu el punt de mira d’aquest atleta de l’objectiu de seguir creixent, amb esforç, tenacitat i compromís. Aquesta activitat d’esportista professional, a jornada completa, condiciona el temps que “puc dedicar als estudis”. Actualment està cursant, a temps parcial, la llicenciatura de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a l’INEFC de Barcelona.
El palmarès d’aquest sabadellenc compta ja amb 6 tornejos PSA, el primer dels quals, l’Open de Praga, va suposar un dels moments “més emotius de la meva carrera”, com ell mateix admet. A banda de suposar l’entrada en el top100 mundial, li va permetre accedir a millors campionats i millors lligues, obrint-li portes fins a aquell moment tancades per al català. Però abans de convertir-se en professional, Iker va assaborir també l’èxit en les seleccions estatals de categories. “A l’últim any de júnior, va guanyar amb la selecció espanyola la medalla de plata en el Campionat d’Europa i la de bronze al Mundial”, recorda el sabadellenc. Certament, moments d’especial brillantor en el passat de l’ara 64è del rànquing PSA.
Els títols PSA de Mumbai, Malàisia, Lorient, Jersey i, fa tot just una setmana, Barcelona, només han fet que confirmar la progressió de Pajares, que apunta a seguir escalant posicions en el rànquing mundial. El PSA Ciutat de Barcelona Open, en què sortia com a cap de sèrie número 1, era una arma de doble fil. “Només valia la victòria”, admet; qualsevol altre resultat s’hagués pogut llegir com un fracàs. Així doncs, l’alegria de poder competir davant familiar i amics, es barrejava amb la responsabilitat del compromís de no fallar. Competir al màxim, donar-ho tot i lluitar per la victòria, perquè els punts que atorgava el torneig eren “vitals per no baixar de rànquing aquest any”.
Ha estat una setmana “dura, tensa i una competició molt exigent”, en què Pajares es va endur la victòria final davant Edmon López (PSA 104) per 3 a 0, en un partit que va durar 1 hora i 8 minuts, marcat per la lluita aferrissada per cada punt, ja que els dos contrincants i amics es coneixen molt bé. “Els resultats catalans del torneig han sigut fantàstics” pronuncia orgullós dels seus companys. A més de jugar-se una final masculina íntegrament catalana, Bernat Jaume va donar la sorpresa derrotant el cap de sèrie número 2 del torneig, l’escocès Douglas Kempsell, i va caure, finalment, a semifinals davant López.
A partir d’ara, amb el 6è títol PSA sota el braç, Iker ha de seguir persistint en l’intent de complir el seu somni esportiu: “poder viure de l’esquaix”. Jugar-s’ho tot, en definitiva: aquest és el repte d’esportistes d’esports minoritaris, que no atreuen els patrocinadors que necessitarien. Tot i que siguin professionals, no poden viure del seu esport, i han de fer sacrificis extres per poder compaginar la seva carrera esportiva amb els estudis; però tenen el punt de mira arribar a l’elit, a la consecució de la veritable suficiència econòmica.