SURF ADAPTAT
Ningú hauria imaginat el 2012, quan un amic la va convidar a Baqueira per iniciar-se en l’snowboard, que Astrid Fina seria avui medallista olímpica en banked slalom.
Sobretot perquè el seu bagatge sobre la neu es limitava fins aleshores a una sortida escolar i perquè tres anys abans havia patit un accident de trànsit que l’havia obligat a prendre la decisió d’amputar-se el peu dret. Un minut fatídic li havia canviat la vida, però li va brindar l’oportunitat de tastar una disciplina que l’acabaria enamorant. Enguany, set anys després, tanca una temporada històrica: nou medalles; entre elles, el seu primer metall mundial, un bronze en banked slalom, i un or en boardercoss a la Big White canadenca.
Nou metalls aquesta temporada. Entre elles, una mundial. Què diria d’això l’Astrid Fina del passat?
No s’ho creuria. Quan vaig començar ni tan sols m’imaginava que acabaria competint, i menys a aquest nivell. El primer any, de fet, pensava que l’snowboard no era per a mi. Al final, després de tot l’esforç, el sacrifici ha donat els seus fruits.
Quina ha estat la clau del salt qualitatiu que has experimentat en els últims anys?
Entrenar moltes hores. He deixat enrere la meva família, els meus amics i tota una vida a Barcelona. M’he vingut a viure a la Vall d’Aran per poder entrenar amb neu i dedicar-me al 100% a l’snowboard. Si no m’hagués lliurat en cos i ànima, sobretot jo, que al principi no tenia nivell, avui no seria on he arribat. Quan no hi ha competició, entrenem entre sis i vuit hores diàries; mentre que quan s’apropa algun torneig fem sessions més conservadores de dues hores en total per reduir la fatiga. Al final, d’una forma o altra, no pares de practicar, i això és bàsic per millorar.
Imagino que la passió és el gran justificador de tanta renúncia i esforç…
Si no m’encantés l’snow, no aguantaria tot el que comporta: la pressió de la competició, estar lluny de la família, uns entrenaments tan esgotadors. Va ser als Jocs de Sotxi quan em vaig enganxar completament a aquesta pràctica. Portava només un any fent snow i vaig fer diploma (6a). Llavors em vaig plantejar un dubte: si en només una temporada he aconseguit això, què seré capaç de fer en els pròxims Jocs? Encara no havia vist el meu límit, com tampoc no l’he vist avui dia; i aquest dubte sobre el meu marge de millora m’empeny a seguir.
Vas haver de renunciar a l’última prova de la temporada, el boardercross, a Pyhä, Finlàndia; quines sensacions queden després de no haver pogut arrodonir la que estava sent la teva millor temporada?
Em queda un sabor agredolç. Estic molt orgullosa de la temporada realitzada, així com d’haver aconseguit la meva primera medalla mundial. Però, d’altra banda, em queda la tristor de no haver pogut competir en la meva prova preferida. Sabia que la podia fer encara millor que la de l’any passat, als Jocs Paralímpic de Pyeongchang (bronze). El primer dia estava molt frustrada, però després vaig anar acceptant que les lesions tenen lloc i que serveixen per aprendre. Estava preparada per seguir competint, i més al Mundial, que era el gran objectiu de tota la temporada. És una llàstima. Ha estat la temporada més dura que he viscut des que faig snow; però quan mires els resultats, no te’n recordes, del patiment.
Quines són les expectatives de cara a l’any vinent? Et veus allargant la teva carrera esportiva molt de temps?
M’agradaria arribar als següents Jocs, que són a la Xina, però els objectius s’han de marcar any a any. Enguany, era el Mundial. Aquesta és una de les coses que hem treballat amb la meva psicòloga esportiva: plantejar-nos objectius a curt termini.
Ets la primera dona espanyola que guanya una medalla en snow als paralímpics. Què esperes de poder ser un referent?
Mai he buscat ser un referent. Les medalles són només resultat d’una passió. En aquest sentit, però, sí que m’agradaria que altres persones amb discapacitat veiessin en el meu cas que poden arribar on vulguin amb esforç i voluntat. Jo he passat d’una amputació d’un peu a una medalla paralímpica i mundial. Per què no han de poder fer-ho elles?