ENTREVISTA A JORDI MORALES, BRONZE EN TENNIS TAULA PER PARELLES EN ELS PASSATS JOCS PARALÍMPICS DE TÒQUIO
El Jordi Morales encaixa a la perfecció amb la definició de referent. Conversar amb ell és una lliçó constant. I és que tot i les dificultats el palista d’Esparreguera no ha deixat mai de superar-se i demostrar que si ens ho proposem, tot és possible. Als seus 36 anys sap el que és proclamar-se campió del món (2018) i ha participat en sis Jocs Paralímpics aconseguint tres medalles; la darrera als Jocs de Tòquio, on es va penjar un bronze formant parella amb Álvaro Varela. Ara, lluny de veure el final de la seva carrera, ja pensa en reptes futurs.
Com de diferents van ser els darrers Jocs de Tòquio?
Evidentment van ser molt diferents. La situació de pandèmia va provocar que tota la preparació i els mateixos Jocs fossin més complexos. Vam estar aïllats unes setmanes abans, competint sense públic i fent el programa ràpidament. Va ser tot més fred, però també estàvem més centrats en la part més purament esportiva.
Esperaves aconseguir la medalla?
Sempre tinc esperances d’aconseguir-la i si pot ser d’or millor que les altres… (riu). Està clar que quan tornes d’uns Jocs amb medalla la satisfacció és màxima, però quan ho has donat, tampoc és un gran problema tornar sense la medalla.
Sents que només es posa el focus en els atletes paralímpics quan arriben els Jocs? Estem millorant en aquest sentit?
Hi està havent un canvi bastant important: els mitjans de comunicació cada cop saben valorar més els èxits dels paralímpics i li estan veient l’espectacularitat. Més enllà dels resultats en Jocs Paralímpics, es parla d’altres campionats. Hi està havent una repercussió molt més alta fins i tot en portades o telenotícies. Estem molt orgullosos de poder participar en tot això i començar a tenir la repercussió que creiem que sempre havíem merescut.
Quines són les claus dels teus èxits?
Diria que l’ambició per anar trobant sempre nous reptes. La capacitat de no acomodar-me o caure en una rutina i buscar coses noves. Això és el que em fa mantenir viu i tenir ganes de continuar sempre endavant. Més enllà d’aconseguir medalles, fa 21 anys que estic a l’elit mundial i dintre del top10 del rànquing des del 2003. Això és gràcies a aquesta ambició.
Pocs jugadors de tennis taula poden dir que entrenen al CAR de Sant Cugat. Què suposa entrenar en aquest entorn?
És un privilegi i també una responsabilitat. Al CAR tinc unes condicions i un equip professional immillorable. No hi ha cap cosa que se’ns escapi de les mans i gràcies a això puc arribar a les competicions en les millors condicions, aspirant a tot.
Si t’has de quedar amb un moment de la teva carrera, quin ens diries?
Recordo molt una imatge que se’m va quedar gravada amb el Joan Romeu, l’entrenador que vam tenir tota la vida al CTT Esparraguera. El nostre darrer any d’aleví, juntament amb un altre company esparreguerí (el Josep Manel Rodríguez), vam quedar campions de Catalunya. Era el primer gran èxit de la nostra entitat i recordo al tècnic emocionat, amb llàgrimes als ulls -i això que era una persona a qui li costava expressar emocions-. Crec que va ser un punt d’inflexió pel poble i la nostra entitat. Tot i que ja fa molts i molts anys em va quedar marcat per sempre.
Com ha viscut el municipi d’Esparreguera els teus èxits?
Crec que amb molta satisfacció i orgull pel fet de fer-se’ls seus. Se senten orgullosos de què algú del poble el representi a tot arreu. A part de pels èxits esportius, per tots els valors que es poden transmetre amb l’esport adaptat. Per mi és un orgull molt gran. A Esparreguera hi vaig néixer, créixer i viure fins fa onze anys. Tot el que desprèn el poble també és part del que jo soc.
Quins reptes li queden a algú com tu que ho ha guanyat tot?
Sempre hi ha reptes nous. La motivació hi continuarà sent: quan t’agrada molt un esport i competir crec que mai te’n canses. Ara toca continuar mirant endavant. La situació derivada de la Covid va allargar un any l’espera pels Jocs de Tòquio, però també ens ha escurçat un any la de París 2024 i la meva ment està ja pensant en preparar-los. Tot i això, abans dels Jocs han de passar molts campionats. No és el mateix afrontar-los amb 14 anys que amb els 36 que ara tinc, però la il·lusió és la de sempre.