ENTREVISTA A SARA LOEHR, OR ALS JOCS PARALÍMPICS DE TÒQUIO COM A GUIA DE SUSANA RODRÍGUEZ
Sara Loehr (Vilafranca del Penedés, 1984) és una de les esportistes catalanes més exitoses d’aquest 2021. Després de l’or aconseguit als Jocs Paralímpics de Tòquio com a guia de Susana Rodríguez, totes dues han repetit l’èxit de l’estiu proclamant-se aquest mes de novembre Campiones del Món de Triatló en categoria PTVI (cecs o amb deficiència visual). Ara, amb el regust de la victòria encara en boca, comença a pensar en objectius futurs.
Com es digereixen tants èxits en tan poc temps?
Al Mundial érem candidates a guanyar i sembla que tot el que vingui després d’uns Jocs és menys important, però per a res és així! Hi vam arribar venint d’un èxit molt gran i ha estat la cirereta a un 2021 increïble.
Quines diries que són les claus d’aquests èxits?
Entrenar molt (riu). Ja no tant a nivell individual, sinó tenir una bona relació i competitivitat amb la Susana perquè al cap i a la fi som dos. Ens hem d’entendre molt bé tant dins com fora perquè repercuteix en el resultat.
Com és la Susana com a companya?
He de dir que som molt diferents. Ella és molt espontània, jo més tranquil·la. Ella s’estressa més i jo tinc la part més calmada, més relaxada, intentant mantenir els peus a terra… ens compaginem perquè cadascuna té coses que li falten a l’altra.
“La meva tasca es basa en ajudar a una persona a aconseguir els seus èxits”
Com és el fet de competir en parella en una prova que normalment és individual com el Triatló? Parla’ns una mica de la teva tasca com a guia…
La meva tasca es basa en ajudar a una persona a aconseguir els seus èxits. Evidentment quan competeixes individualment les preocupacions són per un mateix, però en el cas del guia t’has d’imaginar el que ella pot percebre i el que has de fer alhora. O sigui s’acumula la feina. Has d’estar pendent de tot.
Com entreneu?
Cadascuna de nosaltres té el seu entrenador i fa els entrenaments que més li beneficien. A més ella viu a Galicia i per tant estem als extrems oposats del país. I més enllà d’això, la Susana ha de treballar les tres disciplines al cent per cent i jo en aquest sentit, el que és el nedar i el córrer -tenint una mica més de nivell que ella- no puc aportar perquè al cap i a la fi he d’anar al seu ritme. Llavors on més puc aportar és al ciclisme, que és en el que més em concentro. El ciclisme és la prova on nosaltres podem exercir la força i les meves sessions d’entrenament estan molt més basades en aquesta disciplina.
Centrem-nos en els Jocs de Tòquio. Uns Jocs que han estat condicionats per la Covid19. Com ho heu viscut tot plegat els atletes?
La Susana ja havia estat a Rio i per tant havia pogut experimentar dos Jocs amb situacions ben diferents. Per mi eren els primers Jocs i tot i la situació de pandèmia m’he sentit molt suportada; inclús el dia de la competició hi havia públic al carrer. A mi m’han semblat uns Jocs molt millor del que esperàvem pel que deien. No ens ha faltat res i ens vam sentir molt bé els 15 dies que hi vam ser. I ara ja pensem en París 2024; ens agradaria anar-hi.
Pel que fa al Campionat del Món disputat a Abu Dhabi, com ha estat l’experiència? Molt diferent dels Jocs Olímpics?
Sí, perquè tot el muntatge que hi ha en uns Jocs no ho supera res. El Mundial va ser un viatge diferent… em van perdre la maleta! Vam arribar un dilluns a Abu Dhabi i no vaig tenir l’equipatge amb mi fins a la tarda de divendres, quan la competició ja havia tingut lloc. Per tant no vaig poder competir amb el meu material… vaig estar pràcticament una setmana amb les poques coses que portava i intentant aconseguir roba per entrenar. Em van deixar les vambes de ciclisme, me’n vaig comprar unes de córrer i així vam anar fent, però bé, una experiència més que ha quedat com una anècdota.
T’has plantejat objectius de cara a l’any vinent?
Amb la Susana tenim pensat fer quatre de les cinc proves de les World Series, però al ser any post olímpic també miraré objectius que a mi m’agradin de forma individual. Per exemple amb el meu club de triatló, el Saltoki navarrès.