ENTREVISTA A GERARD DESCARREGA, OR ALS JOCS PARALÍMPICS DE TÒQUIO EN 400M LLISOS
Gerard Descarrega és un dels puntals de l’atletisme paralímpic català i espanyol. L’atleta tarragoní de 27 anys es va penjar als Jocs de Tòquio el seu segon or olímpic, després de l’aconseguit a Rio 2016 en la seva prova fetitxe, els 400 metres lliures. Ara pensa en el Campionat del Món de l’any vinent, però també en reptes futurs que van més enllà de les pistes d’atletisme.
Esperaves repetir l’èxit de Rio en els darrers Jocs?
Sempre que s’aconsegueix una fita d’aquestes característiques l’objectiu és tornar-hi. Després de la pandèmia, una lesió i diferents situacions personals sabia que era complicat, però per sort vaig poder entrenar en bones condicions i sense lesionar-me els últims mesos per arribar al dia en bona forma.
Fa més especial la medalla tot el viscut el darrer any i mig?
Sí, la pandèmia ens va canviar la vida a tots… teníem la incertesa de si podríem córrer als Jocs. Poder estar allí, materialitzar-ho i que a sobre sortís bé és un somni.
Com ho heu viscut tot plegat els atletes des de dintre?
Jo que ja havia estat a Londres i a Rio puc dir que bastant més descafeïnats del que acostumen a ser. No ens podíem ajuntar amb gent d’altres països i menjàvem separats per mampares; era tot molt fred i tenies por per si et contagiaves. Perdia una mica l’essència, però millor això que no poder competir.
Com es prepara una competició de tanta exigència?
L’any abans dels Jocs és important, però per poder arribar en bones condicions hi ha molts anys d’entrenament darrere. Em dedico professionalment a l’atletisme des de l’any 2011 i tinc clar que tot i que aquest any he entrenat molt bé, és gràcies als anys anteriors i les vivències viscudes que, a l’hora de la veritat, pots treure el màxim potencial.
Destacat: “Sentir la meva història ajuda la gent a tenir una altra perspectiva de la vida i els problemes”
Més enllà dels Jocs Olímpics, què ha suposat l’atletisme en la teva vida?
L’atletisme és el centre de la meva vida; el que m’ha fet com soc. L’esport t’ensenya molts valors: el sacrifici, la constància, el si caus, aixecar-te… i això es pot relacionar també amb la meva experiència vital. A l’haver perdut la vista, crec que són situacions paral·leles que es poden complementar. En el meu cas crec que m’ha fet una persona molt més forta i feliç. M’ha ensenyat moltíssimes coses.
Deixant de banda la teva faceta més coneguda, ets psicòleg i et dediques també al món de les conferències. Què transmets en aquestes?
Per sort els meus pares sempre m’han inculcat que a banda de l’esport s’ha de tenir una carrera acadèmica. En el meu cas em vaig decantar per psicologia perquè crec que totes les accions que fem, com ens relacionem, com afrontem les situacions, com ens comportem en general… són psicologia i, després d’haver passat les situacions personals que he passat, crec que m’ha anat molt bé poder entendre com funciona, tenir les eines per afrontar amb garanties determinades situacions que són complicades; tot sabent que tot és passatger a la vida i depèn de com ho enfoques. Això és el que acostumo a explicar en les meves conferències. No crec que sigui exemple de res, però a la gent li xoca conèixer la meva història, com ho he afrontat i com ho segueixo fent. En definitiva, les ganes amb què agafo la vida. Hi ha moltes persones que ens ofeguem en un got d’aigua. Puc fer moltes coses, però també tinc els meus alts i baixos i hi ha moments del dia a dia que potser no ho afronto de la millor manera. Crec que sentir la meva història ajuda a tenir una altra perspectiva de la vida i els problemes. Hem d’intentar buscar la part bona… molts cops ens centrem només en tot el dolent i hem de valorar les coses bones, que en la gran majoria de casos són més que les dolentes.
Quins reptes futurs tens pensats?
Ara estem preparant el Campionat del Món de Kobe (Japó) que serà a l’agost de l’any que ve. És important seguir estant al cent per cent. També estic acabant el màster en psicologia general sanitària per poder exercir la psicologia clínica. I estic molt engrescat amb un projecte (“Cims a cegues”) relacionat amb la muntanya, una altra de les meves passions. De la mà de l’Òscar Cadiach, un dels millors alpinistes de la història amb qui tinc la sort de compartir ciutat, i en Xisco, un dels meus millors amics, vam pujar l’Aneto, el Montblanc i ara ens estem plantejant nous reptes. L’objectiu és pujar entre els tres les muntanyes més icòniques del planeta. Al març, que tinc uns deu dies de vacances, anirem a Kènia, a una paret de roca. Aquesta és una de les facetes que més em motiva ara mateix. Tenim projectes molt potents al cap, i a poc a poc vull anar explorant aquesta part; em dona molts anys de vida superar o buscar els meus límits també fora de les pistes.