DONA I ESPORT
Les actituds masclistes estan perdent la batalla a uns estadis cada dia més conscienciats
Com una màcula latent que espera el seu moment per aparèixer amb estridència, el sexisme dels estadis esportius va tornar a fer acte de presència a principis de febrer; quan els veterans del Terrassa F.C van proferir una sèrie de menyspreus sexistes contra les juvenils del seu club que s’enfrontaven al Viladecavalls. Uns mesos abans, el president de l’Iberojet Palma de bàsquet ja havia lamentat que fossin dues àrbitres qui xiulessin un partit dels seus. Es tracta de les penúltimes reminiscències d’un mal endèmic, el del sexisme arrelat a l’esport; un fenomen que comença a revertir-se lentament, però que encara requereix d’un diagnòstic curatiu.
“L’esport es troba dins de la cultura de societats concretes. Si la societat és masclista; els simpatitzants de l’esport també ho seran”, afirma Xavier Medina, doctor en antropologia social. Enmig d’aquest panorama d’hostilitat, és impossible obviar la figura de l’àrbitre, blanc per excel·lència als recintes esportius. I, en el cas que el xiulet el porti una dona, aquesta vulnerabilitat es fa més palesa? La matemàtica bàsica, però, queda esclafada quan ens apropem a algunes de les professionals que setmana rere setmana juguen el paper de jutgesses esportives. I és que, gràcies a elles, sabem que el sexisme no és inherent a la pràctica esportiva, sinó que necessita d’una sèrie de condicionants per aflorar.
“Totes les queixes que he rebut a un pavelló han vingut per la meva condició d’àrbitra, mai de dona”, assegura Vanessa Gilabert, l’única col·legiada catalana de Superlliga 2 de voleibol. Gilabert apunta a l’existència d’equips mixtos en les diverses categories del voleibol com la clau del respecte entre gèneres que regeix aquesta pràctica. Per la seva part, Susana Muñoz, àrbitre continental de la Federació Catalana de Judo, assenyala la professionalització, els codis interns de la disciplina marcial i la modernització de la societat com a facilitadors de la no discriminació de què ha gaudit al dojo. “En els meus 23 anys de carrera només m’he trobat amb un comentari sexista, i es va produir en un campionat universitari, ara fa més de deu anys”, reconeix Muñoz, que esmenta la cortesia i l’autocontrol pròpies del judo com a eines disciplinàries.
El factor cultural
Els orígens de cada joc també són decisius a l’hora d’establir un decorum social. “Cada esport té la seva cultura tradicional. Al tenis, el silenci és la norma. Al rugbi trobem el concepte de cavallerositat. Al futbol i a altres esports com el bàsquet, en menor mesura, s’han acceptat històricament gestos o expressions que en altres àrees de la vida no podrien admetre’s”, aclareix Susanna Soler, professora a l’INEFC i especialista en perspectiva de gènere. Amb tot, sembla que en els últims anys l’atmosfera dels esports que han servit tradicionalment com a abocadors de frustracions està rebaixant la seva hostilitat. Campanyes de la federació com Orgullosa o Zero Insults a la Graderia, claus per delimitar quines actituds no tenen cabuda als estadis, se sumen a una mentalitat social cada cop més paritària.
“Tots els estadis, ja sigui en partits masculins o femenins, m’han tractat de la millor manera. En els últims anys s’està aconseguint que el públic canviï, al menys, a categories regionals”, assegura Ainara Acevedo, col·legiada de la Liga Iberdrola i de Tercera masculina. De la mateixa manera, Raquel Guil, àrbitre de bàsquet a Primera Catalana tant a nivell masculí com femení, afirma que no sabria distingir d’oïdes l’ambient que acompanya cada gènere. “Mai m’he trobat amb cap tracte masclista, però sí que hi ha alguns entrenadors que semblen sorprendre’s quan una noia arriba a una instància tan alta”, comenta Guil.
Precisament, aquesta és l’assignatura pendent de l’esport català per aconseguir una deferència completa cap a la dona àrbitra: fer de la seva arribada a divisions superiors quelcom usual i estandarditzat. En qualsevol cas, elles ho tenen clar. “Les assignacions s’han de fer per mèrits i no per complir quotes. La igualtat neix precisament quan es compta amb les mateixes oportunitats i exigències”, sentencia Vanessa Gilabert, col·legiada de voleibol. D’altra manera, seria donar-li ales als seus detractors.