ESPORT FEMENÍ
Ylenia Sánchez i Ainara Acevedo encarnen l’empenta amb què les àrbitres lluiten per fer-se un lloc al futbol espanyol
No existeixen gaires grups a la societat que tot i suposar un 5% en el seu sector s’obrin pas amb la il·lusió i fermesa amb què ho fan les àrbitres al futbol espanyol. En el seu cas, les institucions hi ajuden. En plena disputa de la temporada 2016/2017, el Comité Técnico de Árbitros va oficialitzar la decisió de convertir la Lliga Iberdrola, la Primera Divisió del futbol femení, en una competició íntegrament arbitrada per dones de cara al següent exercici. La resolució obeïa les exigències de la FIFA, que feia temps que reclamava una mesura que ja s’havia impulsat a Anglaterra i Alemanya i que perseguia ampliar la nòmina d’àrbitres europees.
Per primer cop des que arrenqués el 1988, la figura de la dona monopolitzaria una Primera Divisió femenina que venia essent assignada segons criteris de proximitat territorial a àrbitres de Tercera Divisió masculina. No van ser pocs els qui van alçar la veu, lamentant que omplir quotes condicionaria la idoneïtat arbitral d’una Lliga Iberdrola en ple auge. “Per arribar aquí ens hem enfrontat cada tres mesos a una sèrie de proves físiques i teòriques (tests, redacció d’actes i nivell d’anglès) i hem demostrat la nostra vàlua xiulant partits de Segona divisió femenina”, aclareix Ylenia Sánchez, que viu la seva segona temporada com a àrbitra de la Lliga Iberdrola, i que considera aquest sistema molt més “professional i imparcial” que l’anterior.
Una discriminació positiva cap a la dona de què també es congratula Ainara Acevedo, col·legiada de la Lliga Iberdrola i de la Tercera masculina, que celebra els horitzons de millora i promoció que el nou pla d’arbitratge els planteja. “Ara tenim dues línies d’aprenentatge: la de la lliga masculina i la de la femenina. La professionalització a la segona ens porta a ser convocades a Las Rozas quatre cops a l’any, on se’ns donen unes eines formatives que ens ajuden a ascendir també a través del futbol masculí”, explica la ja exjugadora del CE Sant Gabriel.
Amb tot, aquesta escalada per les categories masculines, pedregosa per se, aguditza el seu escarpament quan l’emprenen les àrbitres. Els barems físics són molt més assumibles per a la genètica masculina, un escull que, tot i això, no espanta Acevedo. “Si he d’entrenar el doble que un noi per fer els mateixos temps, ho faré. Aquí no es tracta d’adaptar les proves per fer-les més inclusives. L’exigència del camp és innegable. No podem baixar les pretensions i anar després a arbitrar a atletes com Bale”, afirma la col·legiada, que assegura que la noia que arribi a la Primera masculina ho farà perquè estarà veritablement capacitada. Un desembarcament que segons Ylenia Sánchez “és qüestió de temps i paciència”, i que ja comença a albirar-se en figures com les de Guadalupe Porras o Judit Romano, que ja s’han estrenat com a assistents en xocs de la Segona masculina.
Socialment preparats
Tot i que ningú dubta de la seva preparació i aptitud, la incògnita encara es situa en la rebuda popular. Algunes imatges masclistes com les dels veterans del Terrassa F.C segueixen fresques en la memòria col·lectiva. Elles, tanmateix ho tenen clar. “Sempre m’he trobat amb molt de respecte, i si he sentit algun comentari fora de lloc, ha estat més per ser l’àrbitra que no pas per ser noia”, explica Sánchez, que exerceix també a Primera Divisió catalana masculina. Tant ella com Acevedo confien que la societat ja està preparada per veure una dona a les màximes instàncies masculines i treuen ferro, en aquest sentit, als successos que van viure la temporada passada durant un Sant Cristóbal – Llagostera.
Un xoc que hauria d’haver passat a la història com el primer partit de Tercera masculina dirigit per un trio arbitral femení (les acompanyava també Matilde Esteves-Garcia) i que ho va fer pels insults sexistes que es van proferir des de la graderia. “Van ser paraules puntuals d’una ínfima part del públic. En cap cas representaven l’ambient”, desmenteix Acevedo, que puntualitza que si segueix al món de l’arbitratge, és perquè se la tracta amb respecte.
Gran part de la culpa d’aquesta ‘civilització’ de l’estadi i exaltació del rol de la dona a l’esport català la tenen campanyes de la federació com Zero Insults a la Graderia o Orgullosa. Tant Acevedo com Sánchez reconeixen el mèrit de l’organisme oficial en la progressiva democratització d’un futbol que comença a obrir la seva ment. “Si no és la nostra generació, serà la següent, però acabarem veient una noia a la Lliga Santander”, assevera una Ylenia Sánchez que, com la resta de les seves companyes, ja ha posat el seu granet de sorra per aplanar-li el camí.