El marc legal contempla advertiments, suspensió temporal, desalotjament parcial i fins i tot suspensió definitiva en supòsits greus. Però ni la pressió esportiva, ni econòmica ni televisiva es poden convertir en excusa per a la inacció.
SERGIO PEREZ (EFE) 25 MAIG 2026 PUBLICAT A CINCO DÍAS
La investigació oberta per la FIFA arran dels càntics racistes registrats en un partit internacional disputat a l’RCDE Stadium ha reobert un debat que va molt més enllà del futbol. La qüestió de fons ja no és qui va proferir aquests càntics ni quina sanció esportiva es pot derivar d’un episodi concret, sinó quina responsabilitat legal asumeixen els organitzadors d’espectacles esportius quan fallen els mecanismes de prevenció enfront de conductes violentes, racistes, xenòfobes o intolerants.
En l’esport professional, la grada forma part del risc propi de l’esdeveniment, i en ell recau un deure jurídic de prevenció, control i reacció. La responsabilitat no neix necessàriament d’haver provocat l’incident, sinó de no poder acreditar que s’adoptaren mesures raonables per evitar-lo, detectar-lo, frenar-lo i identificar els responsables.
Aquest enfocament és cada vegada més clar en l’àmbit internacional. En els darrers anys, la FIFA ha reforçat el seu marc disciplinari enfront de la discriminació i ja contempla la possibilitat d’exigir responsabilitat a federacions o clubs per comportaments discriminatoris dels seus aficionats. El fonament no és atribuir-los automàticament l’autoria de l’insult, sinó exigir-los diligència organitzativa: què es va fer abans de l’esdeveniment, com es va reaccionar durant l’incident i quines mesures es van adoptar després per col·laborar amb la investigació i evitar la seva repetició.
A Espanya, la Llei 19/2007 contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport configura un sistema preventiu aplicable a competicions i espectacles esportius. Aquesta norma imposa obligacions a qui organitza aquests esdeveniments: control d’accessos, condicions de permanència, coordinació de seguretat, dispositius específics en encontres de risc i la possibilitat de suspensió o desalotjament total o parcial quan persisteixen incidents violents, racistes, xenòfobs o intolerants.
Aquí és on el compliance esportiu adquireix veritable rellevància jurídica. No es tracta només de comptar con un codi ètic, un protocol que només s’activa quan l’incident ja ha saltat als mitjans, sinó de poder acreditar diligència. Davant d’un expedient disciplinari, administratiu o fins i tot una eventual investigació penal, un advertiment per megafonia o un comunicat de condemna no basten si no es demostra que existia un sistema raonable i eficaç per prevenir el risc i reaccionar de forma proporcionada.
Abans de l’esdeveniment, aquest sistema hauria de partir d’una avaluació específica del risc. No tots els espectacles esportius presenten la mateixa exposició. La rivalitat entre aficions, els antecedents de determinats grups, el context social, la dimensió internacional de l’encontre o la presència de col·lectius potencialment afectats poden exigir mesures reforçades. El compliance comença en la planificació, no en la improvisació.
Durant la competició, la clau és la capacitat real de resposta. Si es produeixen càntics, gestos o comportaments discriminatoris, l’organitzador ha de comptar amb canals de comunicació eficaços entre seguretat, àrbitres o jutges esportius, delegats, forces policials i responsables operatius. El marc legal contempla advertiments, suspensió temporal, desalotjament parcial i fins i tot suspensió definitiva en supòsits greus. Però ni la pressió esportiva, ni econòmica ni televisiva es poden convertir en excusa per a la inacció.
Després de l’esdeveniment, la traçabilitat és decisiva. Videovigilància, identificació d’infractors, denúncia davant les autoritats, expedients interns, prohibicions d’accés i col·laboració amb òrgans disciplinaris són peces essencials. Sense conseqüència individual, el sistema perd credibilitat; i, sense documentació suficient, l’entitat difícilment podrà demostrar que va actuar amb la diligència exigible.
Aquest debat arriba, a més, en un moment especialment sensible. Espanya està revisant la normativa contra la violència en l’esport, amb atenció a l’actuació enfront de grups violents i a la seguretat no només dins dels recintes, sinó també a les seves immediacions. L’horitzó del Mundial 2030 afegeix pressió: organitzar grans esdeveniments esportius exigirà no només capacitat logística, sinó també solvència jurídica per garantir espais segurs, inclusius i lliures de discriminació.
El repte, per tant, no consisteix a desplaçar tota la responsabilitat cap a clubs, federacions o organitzadors, sinó a ordenar correctament els nivells de resposta. L’autor material ha de ser identificat i sancionat. Les autoritats han d’actuar quan escaigui. I l’organitzador ha de poder demostrar que va fer tot el raonablement exigible per prevenir, controlar i reaccionar.
Aquesta és la veritable lògica del compliance: no prometre risc zero, sinó acreditar diligència. En matèria de violència i racisme en l’esport, la responsabilitat legal comença molt abans del primer càntic, insult o gest discriminatori. Comença en la planificació de l’esdeveniment, en la formació del personal, en la coordinació de seguretat, en la traçabilitat dels accessos i en la voluntat real d’aplicar els protocols, encara que resulti incòmode.
L’esport professional no pot tractar la discriminació com un dany col·lateral de la passió competitiva. La grada no és una zona d’excepció jurídica. I cap organitzador s’hauria de conformar a condemnar el racisme si abans no ha construït un sistema capaç de prevenir-lo i frenar-lo.
Isabel Pérez Espinosa, advocada i secretària general de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).