ENTREVISTA A YASSINE OUHDADI, ATLETA TORTOSÍ, OR ALS JOCS PARALÍMPICS DE TÒQUIO
Yassine Ouhdadi va viure a Tòquio el debut que tot atleta somia a uns Jocs Paralímpics. El tortosí es va penjar l’or als 5.000 metres en categoria T13 (persones amb discapacitat visual lleu), convertint-se en un referent de l’atletisme paralímpic. Actualment se centra en un seguit de carreres per Catalunya i comença a pensar en el Campionat del Món de l’any vinent.
Poca gent pot dir que ha debutat a uns Jocs amb medalla d’or, tu sí… com et sents?
Molt content. És molt difícil d’explicar tot el que se sent: és un moment molt especial. Saber que tota la feina que has fet ha valgut la pena suposa una gran satisfacció.
Com s’han viscut des de dintre aquests Jocs condicionats per la pandèmia?
En el meu cas eren els primers Jocs i no puc comparar, però tampoc em va semblar tan exagerat com es comentava abans de l’esdeveniment. Sí que és cert que vam estar confinats 15 dies abans d’arribar allí o que un cop hi érem no ens podíem moure massa. En tot cas, com estàs centrat a estar concentrat en la competició, no es nota molt. La veritat és que no vaig estar angoixat, només pensava en el meu objectiu, que era córrer i arribar el més fort possible.
A més, vau haver de patir la calor i la humitat…
Feia una calor brutal! Recordo que els primers cinc dies van ser molt durs. Estava mentalitzat i preparat per patir, però feia falta molt cap. Això sí, abans d’arribar a Tòquio em vaig estar preparant en una càmera climàtica. Feia dues sessions setmanals i arribàvem ben preparats.
L’èxit dels Jocs ha canviat la teva vida?
Passi el que passi jo sempre seré el mateix, però està clar que estic més al focus mediàtic, la gent em coneix més i faig moltes més entrevistes. La vida són moments, i ja que a mi m’ha tocat aquest moment tan bonic, el penso gaudir al màxim. Soc conscient que això no és viu sempre i ho he d’aprofitar i valorar.
Deixant de banda els Jocs, parla’ns una mica de la teva història…
Jo i la meva família vam arribar a Tortosa el 2002 i des d’un primer moment feia esport, sobretot futbol. No va ser fins el 2014 quan vaig començar amb l’atletisme. Una companya em va proposar d’unir-me a ella i un grup de tortosins que corrien. Al principi no volia, ja que no volia deixar el futbol, però em va insistir molt fins que finalment em va convèncer i em va agradar. A partir d’aquí vaig fer les primeres curses per la muntanya. Això no obstant, a mi el que m’agradava era el córrer més clàssic. A la muntanya has d’anar parant, amunt i avall, i jo preferia l’asfalt. No va ser fins el 2017 que em vaig professionalitzar. Després d’afiliar-me a l’ONCE, vaig entrar a la selecció espanyola i tot va anar molt de pressa fins que el 2019 vaig aconseguir la medalla de plata al Mundial de Dubai. No m’ho esperava i va ser molt especial. Això ho va canviar tot i l’atletisme es va convertir en el meu dia a dia.
Quins reptes futurs tens al cap?
Tinc pensat fer tot un seguit de carreres per Catalunya, però el gran objectiu més proper és el Mundial de Kobe (Japó). Si miro més al futur, no cal dir-ho, vull estar als Jocs de París. Hi intentaré ser i defensar la victòria de Tòquio!